Acabe de llegir un escrit de Josep Nadal (cantant de la Gossa Sorda) al seu blog sobre Canal 9 que es titula, "La tele que ens mereixem" , i siiii!!!, té tota la raó, tenim la tele que ens mereixem!!
Ahir va ser el 9 d'Octubre, suposadament l'aniversari del naixement del País Valencià, i enguany una data més assenyalada encara pel 800 aniversari del naixement d'En Jaume I.
I en qué s'ha convertit aquesta celebració? En el que ens mereixem també!!
Una desfilada de partits polítics, tots ells de caire clarament de dretes, fascistes, neofascistes i amb una sola idea en la ment: fomentar l'odi contra tot el que faci olor a catalanisme. És que és l'únic que saben fer?
On està el defensar la nostra cultura i la nostra llengüa? On està en potenciar la nostra identidat i no la de la Espanya Grande y Libre? És que Valencia sols serveix per "ofrenar noves glòries a Espanya"?
No, l'únic que els preocupa als polítics d'ací és defensar-nos dels catalans que ens volen imposar la seva identitat.
Es va aturar la processó de la Senyera, per una estelada en un balcó. I mentrestant es permitia que desfilaren els militants d'Espanya 2000 en la processó de la nostra diada.
Mai ho entendré!! Bé... si que ho entenc!! Tenim el que ens mereixem.
Aiiiiiii si Jaume I puguera veure el que passa ara aci!! Ni els furs que ens va donar, ni la llengüa que ens va agermanar, ni la senyera que ens va representar!!
Peró bé!! Així s'escriu la història!
2 comentaris:
Però hem de sentir-nos orgullosos de mantindre'ns en peu després de veure com passen aquestes coses i no s'alça la societat en rebel·lia. És a més, cada vegada els voten més.
Seguirem endavant.
Salut.
JO NO EM SENT CATALÀ.
Si partim de la certesa històrica que València i Catalunya són dos parts integrants de la nació espanyola, tal vegada les coses comencen a aclarir-se per a tots, valencians i catalans (si hi ha voluntat de veritat i aclariment mutu s'entén, i no és este desgraciadament el cas per part de l'independentisme català i menys en estos dies).
Mai Catalunya va ser part de la Corona o confederació, tant dóna, catalana-aragonesa, mai. Una altra cosa és el que necessite la cultura nacionalista catalana per a construir-se una Edat Mitjana a mesura de les seues peremptòries necessitats presents.
València, pel seu costat, va ser regne. El que significa que ha d'existir, i primar, meridiana claredat respecte a la veritat històrica. Vam ser un regne potent del Mediterrani que, com tal, família Borja inclosa, va influir de mode decisiu en la construcció de l'Europa del seu temps.
València va ser ciutat puntera des del punt de vista comercial, econòmic, cultural i polític del seu temps. La seua cultura, així com la seua llengua valenciana pròpies, que per ser-ho va mantindre llaços històrics evidents amb totes les descendents del tronc comú del llatí medieval, van ser vehicles intensos, fecunds i conformadors de la cultura occidental i espanyola.
Per això, les relacions històriques de València amb Catalunya són clares, diàfanes, riques i enriquidores per a ambdós parts.
Valencians i catalans posseïm història suficient que ens permet una comprensió profunda sustentada, hui i ací, en un respecte escrupolós i exacte de la mateixa, els Estatuts autonòmics respectius i la voluntat popular expressada lliurement en processos inequívocament democràtics en les nostres dos comunitats autònomes.
València no pot ser una permanent menor d'edat per a certs sectors nacionalistes catalans.
Catalunya no pot ser una sospitosa enemiga per a alguns sectors valencians (que no representen ni ara, ni en un hipotètic futur la pluralitat de la Comunitat Valenciana, i els sentiments comuns dels valencians).
I, sobretot, no és possible fingir desconeixement d'allò que s'ha succeït des de la Transició a la democràcia i de les responsabilitats de tots en el que succeïx. Molts valencians mostren aversió per Catalunya.
Prou catalans, massa, al seu torn un desconeixement asilvestrat i petulant de la realitat valenciana, a qui miren com de segona B.
La política nacionalista catalana en matèria lingüística i cultural no ha ajudat, ni ajuda hui, molt a la normalitat de les nostres relacions mútues.
Això també és obvi. El que ocorre és que cal dir amb tranquil·litat que això no pot ser mai pensat com a animadversió contra Catalunya, comunitat autònoma espanyola digna del millor i amb la que els valencians hem d'aspirar a mantindre relacions d'amistat, enteniment, comprensió i cooperació intel·ligentment i històricament veraç.
Igual que ha d'ocórrer amb la Comunitat Valenciana per a Catalunya. I això hauria de suposar per part de Catalunya correccions igualment intel·ligents. Exemple: respecte absolut a la denominació estatutària de la nostra Comunitat, a la seua llengua i cultura pròpies.
Semblant pas, per part de totes i cada una de les instàncies de la societat catalana (que tantes i valuoses mostres ha donat de maduresa democràtica i de contribució a la convivència a Espanya, un record afectuós des d'ací a Miquel Roca i Junyent) seria enormement beneficiós per als interessos que han de ser-nos comuns: els de respecte, tolerància i cooperació recíprocs.
El que els valencians siguem capaços de viure orgullosament la nostra condició de tals és l'altra condició precisa per a establir ponts de diàleg i fructífera col·laboració (hui complicadísim per l'absurd govern social-independentista-esquerra unida-verd, que governa la Generalitat catalana).
Només des d'eixe orgull respectuós, però clar i històricament cert, és possible una correcció del rumb en tot allò que el passat ha fet més penós i incert: la vivència des de la igualtat constitucional i estatutària de les nostres respectives entitats polítiques, econòmiques i, sobretot, lingüístiques i culturals.
València ha de viure lliure
i cultament la seua personalitat, els seus drets i la seua història. Condicions bàsiques per a la recuperació, per mitjà de l'acció democràtica i integradora de la nostra Generalitat, de la seua real grandesa i significat profund en una Espanya plural i compartida com a nació comuna de tots els espanyols.
Així no sols podrem conviure, sinó entendre'ns, respectar-nos i estimar-nos mútuament. Pensem seriosament en això. (text de JOAQUÍN CALOMARDE)
Publica un comentari a l'entrada